Fa dies que em ve la idea de les capes de ceba. Quelcom que sovint amb persones que conec d’espais de creixement personal surt a les converses. Ara fa uns 20 anys que vaig entrar en aquest món a través del Clown amb Alain Vigneau; va ser com “casual” en una curs de juliol per a mestres a l’Escola d’Expressió de Barcelona. Va ser com màgic, del nas de palasso i de la idea del riure’s d’una mateixa va començar un procés que m’adono que no acaba mai; i que, quan més descobreixes més t’adones que no saps res i que tot és canvi constant.
Enguany ha estat un curs on he pogut observar molt; descansar, estar molt en mi i ballar les aigües de les meves emocions. El climateri està esdevenint per a mi un viatge molt físic i emocional. On tot allò que en altres moments s’amagava per ser acceptada i inclosa en el món ja no em deixa indiferent; el meu cos es rebel·la de diferents maneres i m’ho fa saber, m’atura i em qüestiona. Tot el camí fet em torna més amorosa cap a mi mateixa, més tendra i comprensiva.
Durant aquest any sento que la transformació ha estat profunda i no només a nivell físic sinó molt més enllà.
Una d’aquestes capes que he descobert en sinceritat amb mi mateixa és que fins i tot el treball personal pot ser un treball per al nostre ego. Com podria millorar-me a mi mateixa per tal de ser acceptada, inclosa i estimada? Obrir els ulls a tot això és un pas de gegant que m’ha ajudat a entendre que al final no va d’això. Va d’aprendre a mirar cap endins i acceptar-nos tal com som; mirar les ferides i abraçar-les, comprendre-les i fer servir les eines per acollir tot el que hi ha. Aquesta vegada no per als altres; aquesta vegada per a mi.
Des d’aquí en aquesta comprensió respiro Pau i observo. M’adono del que m’impacta de l’exterior, el que em fereix, el que em sorprén, m’entristeix, m’alegra, m’enfada…Des d’aquesta nova mirada jo sóc la qui observa i acull tot plegat. I així deixo de jutjar el que passa a fora i simplement m’ocupo del que em passa adonant-me de les històries a les que associo cada impacte emocional i com el meu cos reacciona, respiro, m’ho deixo sentir, ho ballo i ho deixo anar! La vida així es torna més lleugera i amb això jo tb em vaig alleugerint, vaig alliberant-me de capes i capes de ferida, de límits, d’agressions internes i externes. I cada vegada sóc més lliure de ser qui em ve de gust ser en cada moment, fluint i deixant-me portar pel que la vida em proposa!
I com una persona molt sàvia em va dir; això no va de ser perfecta ni de deixar de sentir el dolor. Això va de viure i deixar-te impactar pel que va succeint!
